A càrrec de Josep Maria Martí Font, periodista i escriptor. Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció d’Arts Visuals
Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció d’Arts Visuals de l’Ateneu Barcelonès
Josep Maria Martí Font i Toni Rodríguez Yuste – Foto: Nuria Rodríguez Yuste
Barcelona i Madrid han mantingut una llarga pugna per l’hegemonia cultural sense que durant molt temps es decantés de forma clara ni per una ni per l’altra. No obstant això, en els últims anys – en el que va de segle – la capital d’Espanya sembla haver-se escapat, mentre que altres ciutats, que abans ni tan sols comptaven a aquests efectes, s’han apropat a la capital catalana en molts aspectes, especialment en el dels museus i institucions de creació artística, com seria el cas de Màlaga o Bilbao. Com i per què s’ha produït aquest fenomen?
Josep Maria Martí Font i Toni Rodríguez Yuste – Foto: Nuria Rodríguez Yuste
Josep Maria Martí Font i la Toni Rodríguez Yuste. Foto: Nuria Rodríguez Yuste
Carlos Bitrián, arquitecte i president d’Acción Pública para la Defensa del Patrimonio Aragonés (APUDEPA)
Moderador: Josep Maria Martí Font, periodista i escriptor
Presenta: Toni Rodríguez Yuste, llicenciada en Belles Arts i ponent de la Secció d’Arts Visuals
El passat 11 de desembre, tècnics del Museu d’Osca, en nom del Govern d’Aragó es van dur 44 peces procedents del Monestir de Sixena que eren al Museu de Lleida. Ha estat fins ara, l’últim episodi d’un litigi que arrenca en els primers mesos de la Guerra Civil quan el Monestir va ser incendiat i poc després, tècnics de la Generalitat de Catalunya van acudir al lloc i es van emportar el que van poder rescatar.
L’escena amb les caixes embalades sortint del museu per a ser carregades en camions sota la protecció de la Guàrdia Civil va produir una gran irritació en bona part de Catalunya i una gran alegria en bona part d’Aragó. Els tribunals havien sentenciat que la venda que les monges de l’Orde de Malta havien fet a la Generalitat el 1995 era nul·la, ja que el Monestir de Santa Maria de Sixena havia estat declarat Monument Nacional en 1923, el que preservava el patrimoni i obligava a comunicar qualsevol transacció, cosa que no es va fer.
El Tresor de Sixena havia començat a escampar molt abans, a mitjans del segle XIX pels efectes de la desamortització. Moltes peces es van vendre i van sortir a diferents museus, com el Prado o a col·leccions particulars. Sobre aquestes peces no hi ha debat, tot i que probablement es podria també plantejar en un altre context. Els béns que van arribar a Catalunya després de l’incendi de 1936 són els que estan en disputa i el lliurament de les 44 peces al desembre passat no tanca el cas, perquè les pintures murals que els germans Gudiol van rescatar de les restes de l’incendi segueixen exposades al MNAC malgrat que els jutges ja han dictaminat sobre la seva propietat. Moure-les, asseguren els tècnics, podria causar un greu deteriorament.
El conflicte ha tingut també una part positiva, ja que ha propiciat que els poders públics es bolquessin, d’una banda al Museu de Lleida, i d’altra en la reconstrucció del monestir de Sixena. Potser sigui aquesta part la que hauria de primar en el futur sobre aquest litigi; centrar-se no tant en la propietat, sinó en la museïtzació, l’exhibició i la valoració del patrimoni.
Per debatre-ho hem d’agrair la presència del director del Museu de Lleida, Josep Giralt; de Carlos Bitrián, representant a l’associació APUDEPA, dedicada a la conservació i promoció del patrimoni aragonès, i a Josep Maria Martí Font, periodista i escriptor. A Carlos caldria agrair-li especialment la seva presència en tant que el Govern aragonès no ha considerat necessari enviar a un expert a aquest debat.
Dilluns 14 d’abril de 2014, a les 19.30 h, sala Verdaguer
Cicle: Vaivens en la història de l’art
Conferència: Alguna cosa nova després del surrealisme?, a càrrec de Josep Maria Martí Font, periodista i escriptor
Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció d’Arts Visuals
Josep Maria Martí Font i Toni Rodríguez Yuste. Foto: Nuria Rodríguez Yuste
El surrealisme, el moviment d’avantguarda més important del període d’entreguerres, viu un nou auge durant la dècada dels cinquanta amb l’aparició de moviments artístics com el de l’art conceptual. En realitat, però, mai no va desaparèixer. Què són sinó la contracultura i la psicodèlia? Ara, més que mai, en el remolí de la crisi, el surrealisme està present i obre portes a la cruïlla d’un futur opac
Rene Magritte
Josep Maria Martí Font i Toni Rodríguez Yuste. Foto: Nuria Rodríguez Yuste
Dilluns 28 d’abril, de 2014 a les 19.30 h, a la sala Verdaguer
Cicle: Vaivens en la història de l’art
Conferència:El sobiranisme català té un projecte culturals?, a càrrec de Josep Maria Martí Font, periodista i escriptor
Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció d’Arts Visuals de l’Ateneu Barcelonès
Josep Maria Martí Font i Toni Rodríguez Yuste. Foto: Nuria Rodríguez Yuste
Josep Maria Marí Font. Llicenciat en Dret i Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona (1967-73). Després d’uns primers treballs a la premsa alternativa i a Ràdio 4, entre el 1974 i el 1979, aquell últim any se’n va anar a viure als Estats Units. Va viure durant sis anys a Nova York, San Francisco i Los Angeles, on treballava com a guionista a Hollywood i també com a corresponsal de la revista Lecturas i com a col·laborador de La Vanguardia, Cambio 16, Fotogramas i altres publicacions de l’època. El 1984 s’incorporà a la redacció d’El País, a Madrid, com cap de la secció de Societat i poc després, de la secció d’Internacional. Va fer llargues estades a Moscou entre el anys 1987 i 1988, durant l’època de la Perestroika, i va fer estudis de rus. Entre el 1989 i el 1994 va ser corresponsal d’El País a Alemanya, on va cobrir la caiguda del mur de Berlín. El 1994 va esdevenir redactor en cap de Cultura a Madrid. El 1997 tornà a Barcelona, a la delegació d’El País. Entre el 2004 i el 2009, va ser cap de la delegació d’El País à París. Ha estat cap d’Opinió i de Cultura de l’edició catalana d’El País.
Les seves últimes publicacions són: Désirs de France (Michalon, París, 2007) i Star, La Contracultura de los 70 (Glènat, Barcelona, 2008).
El sobiranisme català té un projecte culturals?
Des de la restauració de la Generalitat, els successius governs convergents van considerar la cultura com un element més, en qualsevol cas de calibre menor, per fabricar identitat. Els consellers de Cultura es limitaven a repartir subvencions sense cap projecte articulat i global. Les grans apostes, com el CCCB o el MACBA eren feliços excepcions que arribaven per vies paral·leles, essencialment a través de l’impuls municipal. El desert s’imposa. Quin projecte té el sobiranisme?
Divendres 28 de febrer de 2014, 19.30 h, sala Verdaguer
Cicle: Vaivens en la història de l’art
Taula rodona:ARCO 2014. Hauria d’estar morta però segueix viva, acàrrec de Josep Maria Martí Font, periodista i escriptor i de Toni Rodríguez Yuste, llicenciada en Belles Arts i ponent de la Secció d’Arts Plàstiques
Josep Maria Martí Font i Toni Rodríguez Yuste. Foto: Nuria rodríguez Yuste
Han passat dos anys i el Govern del PP segueix sense tirar endavant l’anunciada llei del mecenatge. Hisenda no vol deixar de recaptar ni un euro i Montoro s’imposa a Lassalle que segueix sense respirar des que es fes càrrec de Cultura. Els museus espanyols segueixen amb les caixes buides. Qui compra? En aquest context la Fira d’Art Contemporani que organitza Ifema a Madrid hauria d’estar morta, però no és així. Per què?
Tot sembla indicar que ARCO es manté gràcies al suport institucional. L’edició d’enguany va ser presentada el passat novembre a París per la Comunitat de Madrid que, en el mateix acte va anunciar la seva campanya de promoció turística, despres d’un Annus Horribilis. El leit motiv d’aquesta edició és que ARCO es consolida com la fira de descobriment d’artistes i investigació de la seva obra. De les 217 galeries seleccionades, 60 presentaran un o dos artistes sota la opció Sol / Duo. Finlàndia és el país convidat.
Dijous 23 de juny, de 2014 19.30 h, sala Verdaguer
Vaivens en la història de l’art
Conferència:La Biennal de Venècia en perspectiva. Un exercici de recuperació en temps convulsos, a càrrec de Josep Maria Martí Font, periodista i escriptor.
Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció d’Arts Visuals de l’Ateneu Barcelonès
Josep Maria Martí Font i Toni Rodríguez Yuste. Foto: Nuria Rodríguez Yuste
Josep Maria Martí Font, 1950. Llicenciat en Dret i Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona (1967-73). Després d’uns primers treballs a la premsa alternativa i a Ràdio 4, entre el 1974 i el 1979, aquell últim any se’n va anar a viure als Estats Units. Va viure durant sis anys a Nova York, San Francisco i Los Angeles, on treballava com a guionista a Hollywood i també com a corresponsal de la revista Lecturas i com a col·laborador de La Vanguardia, Cambio 16, Fotogramas i altres publicacions de l’època. El 1984 s’incorporà a la redacció d’El País, a Madrid, com cap de la secció de Societat i poc després, de la secció d’Internacional. Va fer llargues estades a Moscou entre el anys 1987 i 1988, durant l’època de la Perestroika, i va fer estudis de rus. Entre el 1989 i el 1994 va ser corresponsal d’El País a Alemanya, on va cobrir la caiguda del mur de Berlín. El 1994 va esdevenir redactor en cap de Cultura a Madrid. El 1997 tornà a Barcelona, a la delegació d’El País. Entre el 2004 i el 2009, va ser cap de la delegació d’El País à París. Ha estat cap d’Opinió i de Cultura de l’edició catalana d’El País.
Les seves últimes publicacions són: Désirs de France (Michalon, París, 2007) i Star, La Contracultura de los 70 (Glènat, Barcelona, 2008).
Au fond, tout ça c’est li surrealisme”, va dir Georges Pompidou, referint-se als moviments contraculturals i psicodèlics dels seixanta i setanta. La Biennale de Venezia de 2013 ens ho mostra amb precisió. Arrenca amb Jung i davant d’un bust de Breton. Tota una declaració de principis. És objectual, hi ha escasses instal·lacions, i, el més sorprenent, rescata artistes ja morts o si senectut l’obra ha estat a l’anonimat del “amateurisme” o el “naïf” i els principals treballs responen a aquestes premisses abans esmentades, i els converteix en artistes. Com a guinda, encara que fora de programa, hi havia la reconstrucció de la mítica exposició de Harald Szeemann a la Kunsthalle de Berna de 1969: Live in Your Head: When Attitudes Become Form, que italià Germano Celant, amic personal de Szeemann, ha revisitat gairebé de manera literal a la Fondazione Prada, al Palau della Regina, al Gran Canal.
Cicle: La cultura i les arts en el pou de la crisi
Cicle organitzat per l’Associació d’Art, Cultura i Ciència – AACC – amb la col·laboració de l’Ateneu Barcelonès
Tertúlia-sopar: Estratègies per ressituar l’oferta de Barcelona i Catalunya al mateix nivell que les ciutats europees amb les quals competeix, tant en l’àmbit museístic i de galeries, com en el de la música i les altres ofertes culturals, a càrrec de Josep Maria Martí Font, periodista i escriptor.
Modera: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció d’Arts Visuals de l’Ateneu Barcelonès
Josep Maria Martí Font i toni Rodríguez Yuste
Londres, per posar un exemple, tindrà en 2013 un festival al llarg de tot l’any inspirat pel llibre del crític nord-americà Alex Ross, The rest is noise – El ruido eterno -, que travessa la música clàssica del segle XX. Ofertes d’aquesta mena queden molt lluny del model tradicional.
Divendres 22 de febrer de 2013, 19.30 h, sala Verdaguer
Cicle: La cultura i les art en el pou de la crisi
Cicle organitzat per l’Associació d’Art, Cultura i Ciència – AACC – amb la col·laboració de l’Ateneu Barcelonès
Taula rodona: ARCOMadrid 2013. A càrrec de Josep Maria Martí Font, periodista i escriptor i de Toni Rodriguez Yuste, ponent d’Arts Plàstiques de l’Ateneu
Dimarts 26 de febrer de 2013, a les 19.30 h, sala Sagarra
Cicle: La cultura i les arts en el pou de la crisi
Cicle organitzat per l’Associació d’Art, Cultura i Ciència – AACC – amb la col.laboració de l’Ateneu BarcelonèsLa cultura i les arts en el pou de la crisi
Tertúlia-sopar: La indústria cultural i els mitjans de comunicació: una relació cada vegada més incestuosa, a càrrec de Josep Maria Martí Font, periodista i escriptor.
Modera: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció d’Arts Visuals de l’Ateneu Barcelonès
Josep Maria Martí Font i Toni Rodríguez Yuste. Foto: Nuria Rodríguez Yuste
La crisi de la premsa escrita està generant una relació de major dependència dels mitjans respecte als grans productors de continguts, nou eufemisme per designar tot el que és creativitat.
Josep Maria Marí Font. 1950
Llicenciat en Dret i Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona (1967-73). Després d’uns primers treballs a la premsa alternativa i a Ràdio 4, entre el 1974 i el 1979, aquell últim any se’n va anar a viure als Estats Units. Va viure durant sis anys a Nova York, San Francisco i Los Angeles, on treballava com a guionista a Hollywood i també com a corresponsal de la revista Lecturas i com a col·laborador de La Vanguardia, Cambio 16, Fotogramas i altres publicacions de l’època. El 1984 s’incorporà a la redacció d’El País, a Madrid, com cap de la secció de Societat i poc després, de la secció d’Internacional. Va fer llargues estades a Moscou entre el anys 1987 i 1988, durant l’època de la Perestroika, i va fer estudis de rus. Entre el 1989 i el 1994 va ser corresponsal d’El País a Alemanya, on va cobrir la caiguda del mur de Berlín. El 1994 va esdevenir redactor en cap de Cultura a Madrid. El 1997 tornà a Barcelona, a la delegació d’El País. Entre el 2004 i el 2009, va ser cap de la delegació d’El País à París. Ha estat cap d’Opinió i de Cultura de l’edició catalana d’El País.
Les seves últimes publicacions són: Désirs de France (Michalon, París, 2007) i Star, La Contracultura de los 70 (Glènat, Barcelona, 2008).
Dilluns, 18 de juny, de 2012, 19.30 h, sala Verdaguer
La benevolència del poder és realment beneficiosa per a la imaginació?
Conferència:Un passat proper; la Barcelona dels setanta com a model de creativitat i d’independència,a càrrec de Josep Maria Martí Font,cap de Cultura del diari El País.
Presenta: Toni Rodríguez Yuste, ponent de la Secció d’Arts Plàstiques de l’Ateneu Barcelonès
Josep Maria Martí Font i Toni Rodríguez Yuste. Foto: Nuria Rodríguez Yuste
Josep Maria Marí Font, és Llicenciat en Dret i Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona (1967-73). Després d’uns primers treballs a la premsa alternativa i a Ràdio 4, entre el 1974 i el 1979, aquell últim any se’n va anar a viure als Estats Units. Va viure durant sis anys a Nova York, San Francisco i Los Angeles, on treballava com a guionista a Hollywood i també com a corresponsal de la revista Lecturas i com a col·laborador de La Vanguardia, Cambio 16, Fotogramas i altres publicacions de l’època. El 1984 s’incorporà a la redacció d’El País, a Madrid, com cap de la secció de Societat i poc després, de la secció d’Internacional. Va fer llargues estades a Moscou entre el anys 1987 i 1988, durant l’època de la Perestroika, i va fer estudis de rus. Entre el 1989 i el 1994 va ser corresponsal d’El País a Alemanya, on va cobrir la caiguda del mur de Berlín. El 1994 va esdevenir redactor en cap de Cultura a Madrid. El 1997 tornà a Barcelona, a la delegació d’El País. Entre el 2004 i el 2009, va ser cap de la delegació d’El País à París. Actualment és cap d’Opinió i de Cultura de l’edició catalana d’El País.
Les seves últimes publicacions són: Désirs de France (Michalon, París, 2007) i Star, La Contracultura de los 70 (Glènat, Barcelona, 2008).
La repressió, la transició cap a la democràcia, la imaginació, la cultura i la creativitat va se el context del moviment juvenil –anomenat contracultural- que va sorgir a la Barcelona dels anys setanta, per protestar contra els valors establers, la cultura oficial, el Sistema i la manca de llibertats. La dècada dels setanta, clau per entendre l’evolució d’aquest país, té com a capital cultural la ciutat de Barcelona. Aquest és el marc geogràfic per on circula una generació rupturista vinguda d’arreu d’Espanya que crearà, des d’una actitud purament underground, un espai de llibertat on es produirà una autèntica revolució en els costums i una explosió de creativitat. Des de d’aquesta perspectiva analitzarem com la història de Catalunya ens mostra que quan menys poder polític ha tingut, més poder civil ha generat.
Secció d'Arts Visuals 
